Arxivar per Desembre, 2009

Entrevista completa a Paco Fernández Buey (Por una Universidad Democrática)

Posted in 89217 on Desembre 17, 2009 by assembleaupf

Salvador López Arnal entrevistó a Paco Fernánedez Buey a propósito de su último libro, Por una Universidad democrática (Ediciones El Viejo Topo, Barcelona, 2009). Una versión resumida de esa entrevista fue publica por la revista barcelonesa El Viejo Topo.

Vuelves de nuevo, en tu reciente libro, a reflexionar sobre la Universidad. ¿Qué te ha motivado a regresar a  uno de tus temas más recurrentes?

El motivo principal ha sido la movilización universitaria del último curso a propósito del llamado Proceso de Bolonia. Varios amigos me pidieron que recogiera en un libro los artículos y ensayos que había ido escribiendo sobre universidad y movimientos universitarios a lo largo de muchos años. Y así lo he hecho, pensando que podrían ser útiles también a los estudiantes de ahora.

Dedicas el primer capítulo del libro al SDEUB, al Sindicato Democrático de Estudiantes de la Universidad de Barcelona. Acaso los lectores más jóvenes puedan sorprenderse. ¿Un sindicato democrático en años de dura represión franquista? ¿Cómo pudo ser posible? ¿Erais tan hábiles y democráticos en tiempos de silencio y forzada clandestinidad?

El SDEUB fue para mí la primera experiencia de participación activa en un movimiento social crítico y alternativo. Y sin duda esa experiencia, a los veintitantos años, me marcó mucho. He escrito sobre el SDEUB desde el recuerdo personal y como aficionado a la historia de las ideas. El SDEUB fue posible por la vocación y actuación radicalmente democráticas de la mayoría de los estudiantes activos en aquella época, pero también por el apoyo que recibimos, en Barcelona, de una parte del profesorado y de la ciudadanía. De hecho el SDEUB fue declarado ilegal por la Dictadura, pero nunca fue clandestino; clandestinas eran, dada la situación, las organizaciones políticas antifranquistas que había detrás, pero no la actuación del sindicato democrático, que operó siempre a la luz del día. Y hábiles, lo que se dice hábiles, no creo que fuéramos; éramos jóvenes estudiantes antifascistas, por lo general buenos estudiantes, con ilusiones fundadas y mucha pasión política.

De esta insólita experiencia, de la que hablas en el capítulo 2, ¿qué te parece más destacable? ¿Quedó huellas de ella en el movimiento universitario posterior?

Me parece que lo más destacable de aquella insólita experiencia fue construir una organización sentida como propia por la gran mayoría de los estudiantes bajo una dictadura que reprimía duramente todo tipo de disidencia. Y, desde luego, que aquella organización se mantuviera, a pesar de la represión, durante casi dos años. El éxito más importante del SDEUB fue lograr reunir a quinientos delegados estudiantiles, que representaban a muchos más estudiantes, en su asamblea constituyente el 9 de marzo de 1966. Hay muy pocos precedentes de tal cosa en movimientos sociales que hayan actuado bajo un régimen dictatorial. Eso exigía mucha capacidad de organización, mucho apoyo externo y bastante tacto en el trato entre las diversas corrientes y posiciones. Y esto último vale para cualquier movimiento social amplio que se precie, independientemente del contexto. Por eso el SDEUB dejó huella, no sólo en Cataluña. Y por eso aquella experiencia se ha puesto como ejemplo muchas veces en los movimientos estudiantiles posteriores.

Continua llegint

Anuncis

MANIFEST 03/12

Posted in 1 Comunicats i manifestos de l'Assemblea / CAUPF / CAE, 1 Notícies, 3 Cròniques assembleàries on Desembre 7, 2009 by assembleaupf

Aquest és el manifest que es va llegir prop de les dues del migdia a la confluència entre Via Laietana i Jaume I, on ens esperava una fornida guarnició d’agents anti-avalots resolta a barrar-nos el pas a la Plaça Sant Jaume. Després d’una guerra fònica que vam guanyar els manifestants per pallissa, es va procedir a la seva lectura. En acabat, tres actors -i una iaia que passava amb el seu gos- van realitzar una performance sobre la subversió, que va acabar amb una corbata banyada en pintura taronja penjant sobre les escales mecàniques de l’exterior de la parada de Jaume I, tot refregant-se sobre les ulleres de sol dels caps plens de gomina dels italians i altres guiris que sortien del metro distrets.

Estimades estudiants precàries!

Avui som aquí per denunciar un llarg procés de canvis que està afectant l’educació i la societat. Som al carrer perquè tenim raons. Denunciem la privatització i mercantilització de l’Ensenyament que vulnera i destrueix de manera directa la universitat pública.

Cada cop és més evident. Ara mateix ens trobem davant d’un intent de fer un gran pas cap a la desdemocratització del governs de les universitats. La declaració de Montanyà i l’encara pendent modificació de la LUC expressen sense embuts aquesta nova línia: governs d’òrgans reduïts o unipersonals, nomenaments a dit dels càrrecs, i participació cada cop més activa de persones alienes a la universitat, a la pràctica, del món empresarial. Perquè les empreses i els bancs no interfereixen només en les preses de decisions. També promouen mestratges privats dins la universitat pública, fundacions, màsters no oficials i oficials a preus que en cap cas es poden dir públics, amb els que manipulen la docència i dels que n’extreuen els màxims beneficis.

I on queda la veu de la comunitat universitària? Resta tancada en aules massificades. Cursant uns graus que ens alienen i ens preparen per acostumar-nos a passar hores i hores fent feines mecàniques sense pensar-hi gaire. Preparant-nos pel món laboral que entre els consells socials i les empreses, fent-se servir dels titelles que són els rectors, ens han planificat amb molta excel·lència, molta qualitat i molt de carinyo.

Carinyo que ens transmeten els mossos d’esquadra amb la calor de les seves porres. Han intentat silenciar aquestes veus crítiques amb la manipulació mediàtica, institucions polítiques, cossos policials, i fins i tot portant a judici a més de 150 estudiants.

Però res d’això ha aconseguit silenciar les reivindicacions que des de fa dècades portem fent els estudiants. Volem una universitat de veritat, on els criteris econòmics no decideixin qui estudia i qui no, on l’aprenentatge no sigui mecànic sinó dinàmic, on no ens formin com a màquines sinó com a persones, on els horaris no siguin un impediment per estudiar, i les beques no siguin préstecs que s’hagin de tornar. No volem una universitat-empresa sinó un espai crític on poder créixer com a individus per després poder fer créixer la societat.

Facultats d’arreu d’Europa que ja tenen aplicat i en funcionament l’Espai Europeu d’Educació Superior estan demanant des de setembre la seva derogació. Ells s’han trobat amb tot el que nosaltres anticipem i en part ja estem vivint. Nosaltres no ens esperem i sortim avui al carrer per tornar a dir que

l’Educació i el coneixement NO són una mercaderia. SÓN UN DRET.

Si vols llegir la declaració del Montanyà clica el link de sota

Declaracio_Montanya

Per a més informació sobre la reforma de la LUC:

http://www.upc.edu/upic/?p=282