ODIO LES PRÀCTIQUES

Perquè el coneixement no n’entén de ritmes forçats

Fa uns mesos l’Assemblea d’Estudiants va voler expressar el seu rebuig al sistema de pràctiques vigent a la UPF mitjançant una campanya de redecoració dels espais comuns. Varem pensar que gairebé tots els nostres companys es sentirien identificats i consolats al llegir unes enganxines que lluïen uns missatges contundents i directes: “Odio les pràctiques perquè els deures ja els vaig fer a primària”, “perquè m’obliguen a una productivitat mecànica”, “perquè m’avorreixen”, “perquè hi ha maneres més creatives d’aprendre”…

Aquests missatges tenien la única voluntat de trencar el silenci del sistema pedagògic en el qual ens trobem immersos sense veu ni vot, de començar a obrir interrogants, que és el mateix que intentarem en aquest article.

Als estudiants de la UPF ens han convertit en titelles moguts pels fils de “l’aprendre a aprendre”, d’aquesta pseudo-“revolució” del sistema d’avaluació que en molts casos no és més que una tornada a l’escola. Lluny de menysprear als professors que han sabut organitzar i gestionar la nova metodologia que imposa l’Espai Europeu d’Educació Superior, ens trobem en moltes situacions de desajust. Potser la clau d’aquest distanciament recau en la manca de recursos econòmics destinats a l’educació, en la insuficient preparació del docent, o simplement en que la reforma està mal plantejada d’entrada.

Benvinguts al circ de Bolonya, on rectors i polítics ens parlen d’una lloable reforma per fer front a la decadència del sistema anterior mentre les seves innovacions ens estan fent patir una realitat fosca i mediocre que ens desencanta.

Els plans d’estudi vigents requereixen una dedicació absoluta de l’estudiant, destinem gran part del nostre temps a realitzar pràctiques i ens esforcem per lliurar-les a l’hora assenyalada. Però que ningú s’enganyi, ho fem per a aprovar que sens dubte no és sinònim d’aprendre. No ens ha de sorprendre doncs, que recorrem a la solidaritat dels nostres companys, a aquella amiga que ens passa els apunts, al col·lega que ens deixa la seva pràctica, al copiar i enganxar d’Internet…no és lògic que ho fem així si en definitiva l’examen final continua jugant un paper determinant, si ens obliguen a buscar l’aprovat en lloc del coneixement. Certament aquestes mesures d’urgència ens fa sentir tractats puerilment però, no serà precisament perquè aquest sistema pedagògic és excessivament paternalista? Veníem a formar-nos i ens han transformat: conillets d’Índies a qui s’apliquen mètodes d’aprenentatge intensius. L’avaluació continuada actua com a metrònom dels nostres estudis, marcant el ritme de l’aprenentatge de tots i cadascú de nosaltres, cosa que desemboca en la dictadura d’un ritme de vida obligat per a tots els qui vulguin arribar a ser algú en aquesta societat de l’espectacle. Una societat que ens tracta, cada cop més, com a mercaderia homogènia, cosa que no fomenta el desenvolupament ple i la realització com a persones.

En aquest pla que ens estan imposant no hi ha espai per a la reflexió, per a la creativitat, ni la crítica. Ens condueixen a un aprenentatge on prima la metodologia sobre el contingut, la producció sobre el coneixement. Realment el temps que destinem a aquest exercicis es correspon amb un veritable coneixement de les matèries? Ens hem oblidat que el nostre temps val molt més? El temps que ens fan perdre en pràctiques inútils no el podríem destinar a la vida associativa, formativa, política, social…? A qui fa guanyar diners el fet que les noves generacions no ens dediquem a construir una societat millor sinó a ser més productius? No tenim dret a imaginar un futur més digne?

Però, què sabrem nosaltres, pobres ignorants? Potser seria millor entregar-se i abocar la nostra fe cap als directors d’aquest circ i continuar amb la processó. Qui millor que ells per dir-nos com i quan hem d’aprendre?

Senyores i senyors, l’espectacle continua.